Desoses.cat

La Màgia del perdó El passat 28 d’octubre, el Diari Segre publicava a la secció de Cartes al Director la següent missiva, que va enviar el nostre amic i veí Pere Cairó, un habitual d’aquesta secció del diari. Com que el bo d’en Pere fa uns escrits que trobem molt interessants, us els anirem publicant a la web.

Com a mínim ens serviran a tots per tindre una lectura agradable, i fins i tot pot ser que a més d’un ens facin reflexionar sobre temes quotidians de la vida. Gràcies Pere.

Jo que de màgia en se una mica i que utilitzo unes paraules màgiques per fer sortir als ulls dels altres l’efecte desitjat, us puc assegurar que hi ha moltes paraules que sense ser tant difícils de pronunciar, poden produir un efecte mil vegades més màgic que les dels mags.
Què quines són aquestes paraules? Tots ja coneixeu “t’estimo” que té l’efecte de provocar un pessigolleig joiós i profund dins del receptor, quan aquest intueix que estan dites amb sinceritat.
No estic però tant segur de que tots siguin conscients de que també dins del cor junt amb el tresor de l’expressió t’estimo, n’hi ha d’altres com “et perdono” , que sembla ser les tenim guardades dins d’una caixeta que es pot obrir i en algunes persones s’obra de manera espontània i sense esforç, altres han de fer un gran esforç per obrir-la i molts, massa per desgràcia la tenen tancada amb doble clau per por segurament de que a l’obrir-la el seu orgull que guarden equivocadament, allí també com un tresor, no s’escapi de cop.
M’entristeix pensar, que dues paraules, que poden fer reconciliar en un instant a persones que molt s’havien estimat i que ara han passat un temps dominats per la indiferència i el desamor, no saben o no volen utilitzar-les.
Segurament no són conscients que tots hem necessitat o necessitarem en algun moment de les nostres vides que algú ens perdoni. Però ens mereixerem el perdó si no som capaços de perdonar?
Jo amics i amigues que teniu la paciència de llegir-me, us puc assegurar que sempre procuro tenir la capseta oberta per demanar perdó si cal o per perdonar si toca.
Com a tots cada dia que passa el camí es fa més curt i a mi m’agrada caminar lleuger d’equipatge, sense ressentiments, amb bones mirades i us puc assegurar que el perdonar ajuda i molt a fer aquest curt camí més planer, sense tanta fatiga, amb més color i més joia.

Pere Cairó Talavera
Professor del CIP “Jaume Miret de Soses

Cartes al Director El passat dimarts 15 de setembre, el Diari Segre publicava a l’apartat de Cartes al Director la missiva d’un veí de Soses, del qual no direm el nom perque no li hem demanat permís (tot i que segur que ens ho permetria). A continuació us la transcrivim i desitgem que la lectura de la mateixa us sembli tan interessant i sensata com ens ho ha semblat a nosaltres:

SENSE LÍMITS DE PASSIÓ?

Sr. Director:

Ja fa temps que la cosa hauria d’estar clara. Partint d’allò que és evident, cal posar-hi límits. Per tant, cal regular tot allò que per si sol no es controla.

La majoria estem d’acord que no es pot anar a tanta velocitat amb el cotxe per les carreteres i, per tant, s’han de posar límits. Per sort, així ho han fet els governants.

La majoria estem d’acord que els pares haurien de posar límits als seus fills, ja que les conseqüències de no posar-los són més que evidents, i d’això tenim una bona mostra.

La majoria estem d’acord que viure en societat implica acceptar límits per respecte als altres, i aquí podríem parlar de moltes coses, entre altres, dels tantes vegades recriminats programes de televisió i del que avui sembla ocupar i preocupar tots els mitjans de comunicació, que no és altra cosa que la prostitució a qualsevol hora al carrer, desbocada, agressiva i amoral sense el més mínim respecte, és a dir, sense límits.

Segurament, molts com jo es pregunten com és que ningú hi mou peça. Què cal que passi per regular-ho? Hem d’esperar que hi hagi un accident de ”treball” a la carretera? Hem d’esperar que incitin, si no ho fan ja, els menors? Potser hem d’esperar que facin la seva feina davant del Parlament un dia de sessió plenària? O cal que es faci més evident encara, perquè tots els nostres infants vegin quins valors la societat promociona i en prenguin nota? A vegades penso que els polítics no volen o no saben què fer i esperen que el problema es resolgui per si sol. Sembla que no siguin conscients que el problema, si el deixem aparcat, cada dia es farà més gros i després serà més difícil trobar-hi solució. Necesitem uns polítics compromesos que afrontin els problemes reals amb rapidesa i convicció, capaços de posar l’interès comú per sobre del personal i partidista!

Carta Oberta Hem rebut el següent text d’un veí de Soses i usuari habitual de la nostra web. El text que ens ha enviat és una cita del famós Albert Einstein, i ens ha demanat que la publiquem perque tothom pugui reflexionar sobre la manera com volem afrontar aquesta crisi cadascú de nosaltres.

El que no estigui patint la crisi ni d’aprop ni de lluny, felicitats, però també pot aplicar aquesta reflexió en altres àmbits del dia a dia.

‘’No esperem que les coses canviïn, si sempre fem el mateix. La crisi és la millor benedicció que li pot succeir a persones i països, perquè la crisi porta progressos. La creativitat neix de l’angustia, com el si neix de la nit fosca. És a la crisi que neix la inventiva, els descobriments i les grans estratègies . Qui supera la crisi, es supera a si mateix sense quedar ‘superat’.

Qui atribueix a la crisi els seus fracassos i penúries , violenta el seu propi talent i respecta més els problemes que les sol•lucions. La veritable crisi, és la crisi de la impotència. Els inconvenients de les persones i dels països és la ganduleria de trobar les sortides i sol•lucions. Sense crisi no hi ha desafiaments, sense desafiaments la vida és una rutina, una lenta agonia. Sense crisi no hi ha mèrits . És la crisi on aflora el millor de cadascú, perquè sense crisi tot vent és carícia. Parlar de crisi és promoveu-la, i callar amb la crisi es exaltar el conformisme. En contes d’això, treballem dur. Acabem d’una vegada per totes amb l’única crisi amenaçadora, que és la tragèdia de no voler lluitar per superar-la’’

Albert Einstein

Carta Oberta Qui té l’autoritat per decidir qui és apte o no per participar en el sorteig de colles del dia de les cassoles? I el que és més important, quin criteri segueix? Participen només les colles més grans?, les més petites?, les més simpàtiques?, els més guapos? Nosaltres tenim entès que només hi ha un requisit:

Parar la taula i dinar al carrer Major o adjacents.

La pregunta que ens fem és: per quina raó hi ha colles que dinaven al carrer Sindicat (amb sortida o sense sortida al carrer Major), colles que van dinar al carrer del Riu … Totes aquestes colles tenen dret a participar en aquest sorteig any rere any?

Perquè la nostra colla que sempre dina al carrer Pau Casals (que és a continuació del carrer Major) no va tenir l’opció de participar en el sorteig del dia de les cassoles? No essent aquest el primer any que ens han negat la participació en el sorteig.

Cal recordar que el carrer Major acaba al número 86, no al número 58, i no hem vist mai una valla o una cinta posada per les autoritats tallant el carrer.

Aquest any alguns poden dir que ha estat la pluja el motiu pel qual la gent no dinava al carrer Major, però i els altres anys? No hi ha pas cap excusa.

Demanem a qui es senti al•ludit que reflexioni de cara a l’organització d’aquest sorteig pel proper any, ja que això és injust, O TOTS O NINGÚ!

Colla de Pau Casals 6

Aquí no es fa res i la gent es cansa de tot són dos comentaris molt freqüents  que desafortunadament en el nostre poble massa sovint han estat prou justificats.  

Tanmateix, cal també de vegades, decantar-se pel costat positiu de la realitat i adonar-se’n que els tòpics perden vigència i que insistir en mirar enrere no és la solució. 

Un cop d’ull a la nova  però ja molt popular web www.desoses.cat, evidencia que alguna cosa s’està movent i que són molts , la majoria jovent, els que  dediquen part del seu temps a promoure activitats i iniciatives lúdico-esportives. 

A totes les activitats amb llarga tradició local i per això més conegudes per la majoria, cal sumar-n’hi d’altres més novells les quals estant gaudint d’una amplia acceptació per part de molts sosins i sosines. 

Un primer comentari mereix l’èxit d’acollida i suport que ha rebut la Penya Barcelonista. Una prova prou evident del bon moment que  gaudeix l’entitat, la vam tenir el dia de la inauguració de l’escut al Nou Camp. Un animat i, si em permeteu, sorollós grup de aficionats vam tenir l’oportunitat de viure un acte molt emotiu en què  el nom de Soses passà a formar part de la història del FCB amb la penjada de l’escut de la penya. Seria injust no reconèixer que els seus responsables han aconseguit fer  reviscolar un sentiment barcelonista que, tot i ja ser-hi de forma individual, hem pogut compartir en grup i com diu l’himne agermanar-nos sota una bandera. 

En segon lloc, la creació d’un equip de futbol femení ha suposat una autèntica revolució a diferents nivells. A més d’atansar l’esport a moltes fèmines del poble, ha revifat un sentiment de recolzament per una activitat que ja ha superat l’estadi de la novetat per ser valorada com mereix; per l’esforç, la dedicació i per què no? la vàlua de moltes de les jugadores. Cal reconèixer també l’empenta dels coordinadors i tècnics per creure en una competició sense història en el nostre poble i que partit a partit ha guanyat l’afecte i el suport de molts de nosaltres. 

I finalment, quatre ratlles per una il·lusió, ara ja una realitat, compartida per quatre nostàlgics que sembla que també ha arribat per a quedar-se. La nova associació d’Slot Soses neix amb el desig de compartir un joc, unes emocions, un moments de lleure. A punt  d’instal·lar-se en un lloc definitiu, ha aconseguit crear un racó de caliu per la jovenalla i per tots aquells ja més granadets amb l’enyorança d’haver viscut uns moments inoblidables de velocitat al menjador de casa. És bon moment per agrair a totes les empreses  les seves aportacions econòmiques que han fet possible que  puguem gaudir d’aquest circuit que tan de bo ens quedi petit ben aviat. Esperem també, continuar comptant amb la fantàstica acollida i empenta que hem rebut per part dels ja cinquanta socis que deleixen perquè un altre cop arribi el cap de setmana per poder ficar el cotxe  a la pista i gaudir de les emocions que ofereix aquest joc. 

No vull cloure aquestes ratlles sense esperonar un cop més a tots aquells que d’una forma desinteressada aposteu per noves propostes i que decididament penseu que cal decantar-se pel costat positiu de la realitat malgrat els moments de desànim. 

Salut !!

I no estic parlant de la incipient arribada al poble d’immigrants, ni de la nova creació d’un equip de futbol femení. Estic parlant de ficar frenos als contenedors de basura, doncs durant els dies de ventades fortes, aquests aparells cobren vida i es transformen en vehicles pilotats pel mateix dimoni. Els contenedors assassins ja són protagonistes de diferents anècdotes com impactes contra cotxes, dirigir-se contra la multitud que disfrutava de la terrassa d’un bar…

Crec que hauríem de ficar freno a aquests aparells, serà l’única manera que tornin a servir-nos únicament per dipositar-hi les escombraries.

Quina serà la següent malifeta d’aquests aparatos infernals?

Haurem d’esperar a que aparegui la primera víctima per a “prendre cartes sobre l’assunto”?

Reflexionem!